¿Dónde está mi musa?

A menudo cuando escribo dejo a mi imaginación volar, crear a medida que pasan las líneas. Pero al final, tras releer el texto me doy cuenta que solo expresa sentimientos primarios e infantiles, nunca pensamientos profundos. Entonces cojo la hoja la rompo en pequeños pedacitos y sigo escribiendo...

El meu món. El seu món

El telèfon comunicava, com les cinc vegades anteriors que l’havia trucat. Però en l’últim moment va despenjar el telèfon.

-Ho sento però ara no puc parlar, estic molt ocupat, ens veiem després.

-D’acord amor... Et trobo a faltar... T’estimo

Però abans de que pogués acabar la frase ja havia penjat.

Vaig decidir ficar-me a la dutxa, per relaxar-me i aclarir-me les idees. Però llavors va ocórrer. Això que segur que ens ha passat a tots algun cop. Plorar dins la dutxa, per a que les nostres llàgrimes es confonguin amb l’aigua i ningú pugui descobrir els nostres sentiments. 

Només una frase em va venir al cap;

“M’agradaria ser el centre del seu món, com ell ho és del meu...”

Trobada inesperada

Camino pel carrer a les tantes de la nit. El terra estava humit, havia estat plovent durant tota la tarda, sort que ja ha parat, m’he deixat el paraigües  casa. A aquestes hores no hi ha ningú, només se senten les meves passes, els meus tacons ressonen entre les cases.

De cop sento alguna cosa darrera meu, em giro i veig un home en la llunyania, camina a poc a poc, però en la mateixa direcció que jo.

Segueixo caminant, ara una mica més ràpid, el cor em va a mil per hora i una estúpida por em recórrer el cos. Instintivament em torno a girar, però ara ja no veig ningú. Respiro tranquil·la.

Sense previ avís sento un fort dolor a l’esquena, un dolor sec i punxant. Una mà em tapa la boca, intento cridar però la mà m’oprimeix. Vaig sentint aquest dolor repetides vegades  l’esquena i veig com el bassal d’aigua del terra es ve tenyint de vermell. 

Caic al terra. De cop fred. De cop foscor.

Va trencar el meu matí

El so del telèfon va trencar el meu matí. Vaig penjar amb un nus a la gola. Els sentiments em sortien per les orelles. Que se suposa que he de fer ara? El meu món s’ha trencat i m’és igual si ara representa que he d’avisar a tothom.

Ahir va ser la última nit que ens vam respirar i ara tinc el cor trencat. Tants anys junts... Tot aquest temps la nostra vida en comú...

Però ell ja no hi és i ara l’únic que em queda és escriure.

Ella camina pel carrer sense pensar...

Ella camina pel carrer sense pensar, simplement passa entre la gent, però no veu ningú. Ella solament veu les llums que il·luminen els carrers, això és el que l’atrau i la fa caminar sense destí, es mou per instint. 

Ella té 6 anys i està sola al carrer. Estava amb la seva mare, però ara segueix les llums i no veu res més.

 

Ella es para i s’adona que la seva mare no està al seu costat. Quan l’horror s’apodera d’ella, una mà la toca, té molta por. Però quan es gira la seva mare està allà, està molt enfadada. La nostra nena plora i abraça la seva mare, que riu. L’horror ha passat.