La pianista

Encara no he obert els ulls, estiro el braç cap al teu cantó del llit, però no et trobo. Obro els ulls, et busco, però no hi ets.

El sol entra per la finestra i il·lumina tota l’habitació. Els rajos del sol xoquen amb els llençols blancs, veig el buit que has deixat quan has marxat.

Encara estic estirat al llit quan començo a escoltar la lleu música del piano. M’aixeco i obro la porta, a mesura que m’apropo a la sala d’estar la música sona més forta. Vaig descalç, entro poc a poc, per no fer soroll. Estàs asseguda davant del piano, abstreta del món, les mans et van soles i estàs despullada. Estic segur que t’has llevat corrents perquè estaves inspirada. 

Han passat molts anys, però encara ara em sorprèn com et neix la inspiració desprès de les nits que fem l’amor.

El buit

Avui estava de camí a la universitat, estava abstreta mirant per la finestra, de fet, no estava pendent del paisatge, sinó que tenia la ment en blanc i veia passar figures desdibuixades pel pas ràpid del tren.

De cop, la dona que tenia asseguda al davant m’ha tret de la meva abstracció, dit que tenia els ulls tristos i que si em passava alguna cosa. Quan m’ho ha preguntat li he dit que no, que estava bé. Ha deixat el tema i ha seguit llegint el seu llibre. Jo no he pogut treure el que m’ha dit del cap i m’he adonat que sentia un buit enorme dins meu i el tenia des que t’he vist marxar, quan he notat que una part de mi se n’anava amb tu. I és cert que sento una tristesa al interior molt gran, que no sé a que és deguda, però del que estic segura és de que em durarà una llarga estona, ja que ha passat mig dia i encara em sento així.

Avui només és dilluns i crec que serà una setmana molt llarga.