El buit

Avui estava de camí a la universitat, estava abstreta mirant per la finestra, de fet, no estava pendent del paisatge, sinó que tenia la ment en blanc i veia passar figures desdibuixades pel pas ràpid del tren.

De cop, la dona que tenia asseguda al davant m’ha tret de la meva abstracció, dit que tenia els ulls tristos i que si em passava alguna cosa. Quan m’ho ha preguntat li he dit que no, que estava bé. Ha deixat el tema i ha seguit llegint el seu llibre. Jo no he pogut treure el que m’ha dit del cap i m’he adonat que sentia un buit enorme dins meu i el tenia des que t’he vist marxar, quan he notat que una part de mi se n’anava amb tu. I és cert que sento una tristesa al interior molt gran, que no sé a que és deguda, però del que estic segura és de que em durarà una llarga estona, ja que ha passat mig dia i encara em sento així.

Avui només és dilluns i crec que serà una setmana molt llarga.