Desolació

S'acabava de despertar i com cada matí aquell pensament li envaïa el cap. Sempre la mateixa imatge, les mateixes sensacions, el mateix nus a la gola.

Era ELLA.

ELLA amb aquell vestit blanc que tant li agradava i el seu somriure perfecte a la cara. El somriure que sempre tenia, menys aquella tarda, quan ell la va deixar. Quan ell li va dir se li va descol·locar la cara, fent una ganyota, que representava perfectament com se li acabava de trencar el cor.

Des d'aquell dia ja no s'havien tornar a veure, però ell no se la podia treure del cap, la desolació més gran l'omplia per dins.

I os preguntareu, perquè la va deixar? Ella volia més i ell creia que no li podia donar, volia seguir amb la seva vida darrera de les dones, però en el que no va pensar va ser en que des d'aquell moment ja no voldria estar amb cap altre dona que no fos ella...

Sensacions

Feia dies que no ens veiem, no havíem pogut. Però avui ha sigut el dia, avui ens hem retrobat. Hem quedat davant de casa teva, és un carrer molt recurrent i hi havia molta gent. M’he posat a buscar-te  entre tots els cossos distrets que passàvem pel meu costat. No et trobava, però finalment t’he  vist, ha sigut llavors quan he començat a sentir unes sensacions molt diverses. 

Un somriure se m’ha plantat als llavis, les cames se m’han posat a córrer cap a tu. Quan m’has abraçat se m’ha posat la pell de gallina, tot ha desaparegut, les preocupacions i els problemes s’han desfet, deixant pas a la pau i la relaxació. Tot de pensaments positius han omplert el meu cap. L’emoció m’ha envaït sencera, tornar-te a abraçar, sentir els teus braços al meu voltant estrenyent-me, demostrant-me com m’has trobat a faltar. Aquells petons amb pressa, plens de necessitat que ens hem donat...

El dia s’ha convertit en fantàstic des que tu has aparegut i és que tu transformes tot al meu voltant en positiu. 

Per a la meva petitona

La miro i m’enfado, porta les meves sabates, la meva brusa i el meu perfum. Quan vivíem a casa dels pares compartíem roba, jo pensava que amb el temps això canviaria, però ara, anys després, encara ve a casa meva quan necessita alguna peça de roba.

Mentre es mira al mirall observo els seus moviments i gestos, ha crescut molt físicament i sobretot ha madurat, però en el fons segueix sent la mateixa nena de sempre i m’encanta. La miro i em porta un munt de records feliços de tota la nostra vida, de la infantesa, l’adolescència i l’adultesa.

Sempre serà la meva petitona a la que he de cuidar, per això sempre que em necessita sap que la rebo amb els braços oberts encara que em faci enfadar.

Per molts anys Marta, t’estimo moltíssim.

Urgència

Intento ocultar els meus sentiments cap a ell, però deuen ser massa evidents, perquè quan els nego em diuen: Però si cada cop que sents el seu nom, t’estremeixes.

I és que no em puc treure del cap la urgència amb la que em besa, la necessitat que transmeten els seus ulls quan em miren, les seves mans estrenyent-me contra el seu cos, com per evitar que m’escapi o fugi, com si jo fos el seu refugi, la seva salvació.

Em faig la forta, però el que ningú sap és que ell és el meu antídot quan la tristesa m'afligeix, quan la melancolia em bressola entre els seus braços. Ell està aquí per donar-me la seva felicitat.

La pianista

Encara no he obert els ulls, estiro el braç cap al teu cantó del llit, però no et trobo. Obro els ulls, et busco, però no hi ets.

El sol entra per la finestra i il·lumina tota l’habitació. Els rajos del sol xoquen amb els llençols blancs, veig el buit que has deixat quan has marxat.

Encara estic estirat al llit quan començo a escoltar la lleu música del piano. M’aixeco i obro la porta, a mesura que m’apropo a la sala d’estar la música sona més forta. Vaig descalç, entro poc a poc, per no fer soroll. Estàs asseguda davant del piano, abstreta del món, les mans et van soles i estàs despullada. Estic segur que t’has llevat corrents perquè estaves inspirada. 

Han passat molts anys, però encara ara em sorprèn com et neix la inspiració desprès de les nits que fem l’amor.