Records

Passejava pel carrer, recordant la seva joventut, quan jugava allà, per on ara només hi passaven cotxes. Recordava que allà el va conèixer, feia cinquanta anys, però era com si l’estigués veient en aquell moment. Ell estava recolzat en una paret, ella l’havia vist des de l’altra punta del carrer i ja no li va poder treure els ulls de sobre durant tota la seva vida, fins que ells va marxar per sempre. Quan ella va passar per davant seu ell se li va apropar i li va dir

-No et conec, però sé que seràs l’amor de la meva vida- Es va espantar, però sabia que ella sentia el mateix.

Des d’aquell dia ja no es van separar més, fins que ell es va morir. Quan aquest pensament li va creuar el cap, es va sentir trencar per dins. Volia marxar amb ell.

Es va posar a creuar el carrer.

Degut a la seva sordesa, causada per la seva avançada edat, no va sentir com el camió tocava el clàxon.

Ella es mirava l’escena des del sofà

Ella es mirava l’escena des del sofà. Ell jugava amb les seves nebodes, les agafava i es tirava pels aires, els hi feia pessigolles, cantaven i corrien, només es sentia un so, les rialles d’elles, plenes d’alegria i excitació, i les rialles d’ell, encara que se’l veia molt feliç, ella, que el coneixia prou bé, podia veure que estava fent ho tot amb molta cura, per a que elles s’ho passessin bé, però no patissin cap mal.

Ella es mirava l’escena des del sofà. Mentre es reia de la situació i contagiada per les rialles d’ells tres, els ulls se li omplien de llàgrimes d’emoció i en aquell moment es va veure que ell seria un molt bon pare. Eren molt joves, però en aquell instant es va adonar que volia que ell fos el pare dels seus fills.

Enyorança

S’acaba de tancar la porta darrera teu, ens hem acomiadat com sempre, un petó, una abraçada, un “bona nit amor, que descansis” i un altre petó amb més sentiment. Cada nit se’m fa més dur haver de separar-nos, quan marxes em queda un buit immens, com si una part de mi hagués marxat amb tu, no sé si això passa, però del que estic segura és de que et tinc al cap en tot moment, no puc deixar de pensar en tu. Simplement em queda el consol de saber que demà et veuré, que cada dissabte podré dormir al teu costat i amb sort potser algun dia entre setmana. 

Tu sempre ho veus tot més senzill, amb més optimisme, o com a mínim això és el que em fas veure a mi. Com em vas dir ahir, desprès de tants anys de relació no ens hauria de costar res esperar uns quants més per poder arribar a conviure i compartir-ho tot. 

-Seran menys dels que portem junts- Em vas dir. Però cada dia se’m fa més difícil veure com marxes, dir-te adéu i deixar-te marxar sense demanar-te que et quedis amb mi, però sé que no seria just, sé que, encara que tu no m’ho deixis veure, també et costa separar-te de mi i això em dona forces per seguir.

Pensant-ho fredament, crec que els anys que ens queden per anar a viure junts no haurien de passar més ràpids que els de després, els hem de viure amb la mateixa intensitat que fins ara, aprofitar cada moment que compartim i trobar-nos a faltar al màxim quan no estem junts. De fet d’això es tracta l’amor no? De viure cada segon i d’experimentar tots els sentiments amb molta força.

Tardor

Avui que comença la tardor, tinc dues opcions, apagar-me com ho fa el sol, refredar-me com ho fa el temps i enfosquir-me com ho fa el cel o continuar brillant. Desprès de tot el que ha estat passant fins ara crec que el millor serà mirar el futur amb optimisme i començar avui a deixar caure les fulles seques pel rancor, per a que en puguin créixer de noves, verdes i joves, per poder tirar endavant i progressar des d’avui fins al final dels meus dies.

Aquesta és la raó per la qual obro avui aquest blog, necessito començar alguna cosa nova, alguna cosa que em motivi i no hi ha res millor que deixar volar la imaginació per desenvolupar-me com a persona.