Enyorança

S’acaba de tancar la porta darrera teu, ens hem acomiadat com sempre, un petó, una abraçada, un “bona nit amor, que descansis” i un altre petó amb més sentiment. Cada nit se’m fa més dur haver de separar-nos, quan marxes em queda un buit immens, com si una part de mi hagués marxat amb tu, no sé si això passa, però del que estic segura és de que et tinc al cap en tot moment, no puc deixar de pensar en tu. Simplement em queda el consol de saber que demà et veuré, que cada dissabte podré dormir al teu costat i amb sort potser algun dia entre setmana. 

Tu sempre ho veus tot més senzill, amb més optimisme, o com a mínim això és el que em fas veure a mi. Com em vas dir ahir, desprès de tants anys de relació no ens hauria de costar res esperar uns quants més per poder arribar a conviure i compartir-ho tot. 

-Seran menys dels que portem junts- Em vas dir. Però cada dia se’m fa més difícil veure com marxes, dir-te adéu i deixar-te marxar sense demanar-te que et quedis amb mi, però sé que no seria just, sé que, encara que tu no m’ho deixis veure, també et costa separar-te de mi i això em dona forces per seguir.

Pensant-ho fredament, crec que els anys que ens queden per anar a viure junts no haurien de passar més ràpids que els de després, els hem de viure amb la mateixa intensitat que fins ara, aprofitar cada moment que compartim i trobar-nos a faltar al màxim quan no estem junts. De fet d’això es tracta l’amor no? De viure cada segon i d’experimentar tots els sentiments amb molta força.