El despertar

Desprès de tres mesos es va despertar. Va tenir un accident agònic que va estar a punt de causar-li la mort.

Quan va obrir els ulls estava totalment desorientada. Dins d’una habitació desconeguda, quatre parets blanques, molts tubs enganxats pels braços, un fort dolor al cap, una màquina produint un xiulet persistent i continu i una mà agafant-li la seva amb força.

Va parpellejar amb dificultats, ja estava una mica més orientada. Va seguir amb la mirada aquella mà coneguda i arrugada pel pas del temps, un braç nu, una espatlla d’home i aquella cara, amb la qual no havia deixat de pensar des que va recobrar el coneixement.

Allà estava, el seu avi estimat, amb aquell somriure tant característic seu, mirant-la als ulls, li va dir- Bon dia princesa, devies estar molt agust, has dormit molt-.

I els dos es van riure com mesos enrere, quan s’acomiadaven abans que ella marxés amb el cotxe.

Ella el mirava, però ja no el veia

Ella el mirava, però ja no el veia. Feia un parell de setmanes que alguna cosa havia canviat. Ella necessitava més del que ell li donava, ell sempre estava al seu món i ella, ella ja no aguantava més. Desprès de tants anys junts ella necessitava més força i ell només se la treia. Ella l’estimava molt, però sobretot estava acostumada a ell, vivien junts des de feia tres anys i tenien una rutina establerta; es llevaven junts, ella es dutxava primera mentre ell preparava l’esmorzar, desprès esmorzaven junts i a vegades acabaven fent l’amor, encara que això últim feia molt de temps que ja no passava. Potser era això el que li faltava a ella, més passió, sentir-se estimada i desitjada.

Mirada al futur

L’altre dia va manar a aquella botiga de mobles a comprar un parell de coses per la teva habitació, ho recordes?

Mentre esperava a que vinguessis veia moltes parelles joves, agafats de la mà, amb un somriure a la cara i uns ulls plens d’il·lusió que transmetien alegri.

Vam passejar per tota aquella superfície en busca d’una cadira còmode per tu, però pel mig anàvem veient habitacions, cuines i banys.

Confesso que no vaig poder evitar fixar-me en tots aquells mobles i en algun que potser coincidiria amb nosaltres.

Tu i jo també anàvem agafats de la mà i també somrèiem, personalment perquè no podia parar d’imaginar-nos un dia escollint un llit llarg per tu, que ets tant alt, un armari gran per tota la meva roba i un parell de coses més per començar, perquè les ganes que tinc de viure amb tu superen la necessitat de tenir més coses.

I ara, recordant-ho, penso, tu també hauràs pensat en això mentre passejàvem per aquells passadissos plens d’habitacions o només buscaves les coses que necessitaves?

Si no ho pensaves tanca els ulls i imagina-t’ho, si ho feies, això explicaria el somriure que tenies permanentment a la cara, mentre, agafats de la mà, passejàvem davant d’aquelles habitacions.

Els primers rajos de sol

Són les vuit del matí, fora comença a fer-se de dia, els primers rajos de sol entren per la nostra finestra, no vam tancar bé la persiana ahir.

Al llit estem els dos dormint, però la llum em dóna justament a la cara i em desperto. Et descobreixo al meu costat, abraçat a mi amb molta força, sento el teu alè al meu coll i el teu cor bategant lentament darrera meu.

Dec haver fet algun moviment perquè t’has donat la volta, mentre del teu coll surt sortia un gemec gutural , semblava una queixa. Aprofito per girar-me, m’adono que els meus ulls s’han acostumat a la tènue llum que entra per la finestra i et veig el rostre perfectament.

No t’has girat del tot, estàs boca amunt, no puc evitar observar-te, estàs tant tranquil, tens un lleu somriure a la cara, deus estar somiant en alguna cosa agradable, espero estar en aquest somni.

La teva respiració es va fent poc a poc més forta, fins a convertir-se en uns lleus roncs, tant característics de tu. Paro la vista en cada detall, els ulls sense cap arrugues, el teu nas que tant m’agrada, les galtes amb uns petits tons rojos i aquest somriure que no desapareix.

Miro el rellotge que tens a la teva tauleta de nit i veig que ha passat una hora, ja són les nou, però per mi el temps s’ha aturat mentre et mirava. 

De cop obres una mica els ulls i em mires, acostes la teva mà a la meva cara. No m’havia adonat que les llàgrimes feia estona que em brollaven  dels meus ulls, és tanta la teva bellesa quan dorms que no puc evitar emocionar-me.

Tu segueixes eixugant-me  les llàgrimes i, amb aquell somriure encara als llavis, em beses la cara i em dius “Bon dia amor”, mentre ens fonem en una abraçada d’aquelles que fan que siguis feliç durant tot el dia.